L'angèlica, aquella guitarra d'àngels ?com deien en alemany?, exquisida i dolça, que només va resistir l'embat d'uns pocs anys perquè era massa complicada? I si tot allò que hem llegit, que hem escoltat, que hem vist, té reservat el mateix futur que aquella perfecció que era l'angèlica? I si el que llegim ara, el que mirem, el que escoltem, sols ha de ser la runa d'un edifici que no arribarà mai a bastir-se? Serà la poesia, serà l'art, una determinada forma de l'angèlica? Per a què poetes en temps de misèria?, deia Hölderlin. Potser l'instrument musical de l'angèlica va desaparèixer, però la força de la bellesa va seguir altres camins. En tot cas, sempre ens queda una mica d'orgull. El mateix que ens fa llegir, veure, escoltar, escriure. I que ens fa sentir, i saber-nos vius, tot i cert inevitable regust amarg al fons, com un solatge de tristesa. El mateix que ara em fa reivindicar l'angèlica, tot i la seua desaparició.