Federica Montseny (Madrid, 1905-Tolosa del Llenguadoc, 1994) fou la primera dona que ocupà una cartera ministerial a l'Estat espanyol. Va dedicar la seva vida íntegrament a la militància anarquista, en què també destacaren els seus pares, Soledad Gustavo i Federico Urales. S'inicià en el publicisme militant el 1923 i al llarg de la seva vida publicà a La Revista Blanca, El Luchador, Solidaridad Obrera i altres capçaleres anarquistes. També va escriure nombroses novel·les que edità la seva família, especialment a «La Novela Ideal» i «La Novela Libre», dues prolífiques col·leccions de relats curts. Durant la Segona República es palesaren les seves posicions enfront del règim republicà, en defensa de l'insurreccionalisme anarquista i contra Peiró o Pestaña, els anarcosindicalistes que havien encapçalat el Manifest dels Trenta. L'estiu del 1936 s'incorporà al Comitè Peninsular de la FAI i el novembre ocupà la cartera de Sanitat i Assistència Social al govern de Largo Caballero, que abandonà després dels Fets de Maig del 1937. Marxà a l'exili amb la seva família el gener del 1939 i, després de diferents estades per territori francès, s'establí a Tolosa del Llenguadoc. Fins a la fi de la seva vida fou una dirigent i propagandista indiscutible de la CNT-MLE de França. Tornà a Barcelona després de la mort del general Franco, però mai no s'hi instal·là definitivament.