Potser la nostra literatura no seria la que és si París, en el seu famós Judici, s?haguera decantat per Atenea, deessa de la intel·ligència que li oferia la saviesa, o per Hera, que li oferia poder, i no per Afrodita -Venus, per als romans-, que li oferia l?amor de la dona més bella del món: Helena. La conseqüència d?esta elecció és per tots coneguda ?la guerra de Troya?, però potser haja passat inadvertit l?element subjacent en ella ?l?amor? i que es convertirà en motiu per excel·lència de la nostra literatura.

Ovidi recull esta passió i la conrea magistralment, les seues obres superaran les barreres dels albors del cristianisme i arribaran a l?ocàs de l?Edat Mitjana castellana com a referent. Se li tradueix, se li còpia i se li imita.

Amb les Heroides, Ovidi porta esta passió amorosa a la seua màxima expressió. A través d?epístoles, són heroïnes com Medea, Fedra, Penèlope i tantes altres, les que ens presenten la seua intimitat, els seus sentiments, el seu amor, però sobretot, el seu desamor. El seu pas per l?Edat Mitjana castellana deixarà empremtes indelebles.