Aquest llibre constitueix una «introducció a la filosofia de la història». L'historiador de les religions Mircea Eliade interroga les concepcions fonamentals de les societats arcaiques, les quals, tot i conèixer una certa forma d'«història», pugnen per no tenir-ne cap. Per l'home arcaic, les coses es repeteixen fins a l'infinit; en realitat, no passa res de nou sota el sol. Però aquesta repetició té un sentit: ella sola confereix realitat als esdeveniments. Els esdeveniments es repeteixen perquè imiten un arquetip: l'Esdeveniment exemplar. A més a més, mitjançant la repetició, el temps queda suspès o, si més no, la seva virulència és atenuada.

El comportament de l'home primitiu és regit per la creença en una realitat absoluta que s'oposa al món profà de les «irrealitats»; en última instància, el món profà no constitueix pròpiament dit un «món»; és l'«irreal» per excel·lència, el no-creat, el no-existent: el no-res.

A la introducció, Lluís Duch assenyala que «les idees que apareixen en El mite de l'etern retorn constitueixen l'expressió més diàfana i completa de les bases fonamentals de l'antropologia eliadiana. [...] Transcorreguts més de seixanta anys des de la seva publicació, la lectura d'El mite de l'etern retorn manté un interès notable perquè desafia un bon nombre de llocs comuns de les societats de començament del segle XXI.»