«La poesia, diu Antoni Ferrer, és probablement el més subtil mètode
d?autoconeixement que l?home té. S?aboca al teixit fragmentari de la
vida efectivament viscuda, sempre sargit, sempre apedaçat, i repara i
revela la túnica inconsútil que aquest constant teixir i desteixir ordeix,
perquè l?home, com la vida mateixa, és u i el mateix en els seus canvis,
malgrat els canvis i gràcies a ells. Per això, la poesia ?pot cobrir de
sentit i pietat els meus dies i els dies del meu món. I la història sencera
dels vius i dels morts?. Trobar, al besllum dels seus versos, tan savis i
tan secretament íntims, el periple fragmentat i la tela inconsútil de
l?ésser humà concret i irrepetible que és Antoni Ferrer ?amb les seues
contradiccions, les seues esperances, i tota l?alegria i el dolor que ha
anat fent-lo ser? és una experiència que també ens repara i revela a
nosaltres, els lectors, perquè la seua poesia ens acull i ens comparteix.»