Es deia Maria, amb ema, i venia els vespres al meu carrer de sant Martí, a Manlleu. Jo, llavors un Marrec Mocós, amb deu anys fets expressament, de la finestra del talleret estant, i d amagat de la Mare, me la mirava com brodava una ema fúcsia en un llençol de fil i com esbravava els estrips d altres peces anònimes. Duia, amb un posat que no era d aquest món, un vestit vermell, generós, amb llunetes blanques que em semblava que mai no podria endevinar si eren constel lacions o paradisos o vés a saber què. Devia tenir un parell d anys més que jo, suposo. Es deia Maria, amb ema. Han passat els anys i amb totes les voltes que ha donat la vida, l ema encara és aquí. L he anada trobant a cada cantonada de les meves vicissituds, de les meves temptacions, de les meves lectures, dels meus amors i les meves dèries, tan abundoses, d altra banda. Però ella, tossuda, ha anat encenent llunetes blanques que m han fet companyia. Perquè ha sabut com fer-ho. Perquè sempre ha estat aquí