Podria semblar que aquest “gest d'Yrit” obeeix a la construcció
d'un discurs interior, qui sap si per ordenar les coses
i ordenar-se un mateix, i certament en té les aparences, però
aquest gest, el girar-se a mirar cap enrere, ens obre una visió
àmplia i dóna joc a una interpretació diversa: per damunt
de l'amenaça d'esdevindre estàtua de sal si ho fem, hi ha la
valentia de girar-se, decididament, malgrat l'amenaça. I vet
aquí el primer cop d'efecte d'uns poemes teixits, trenats,
bastits amb mestratge alhora que amb una fluïdesa que no
traïx la veu que els ha anat creant i, per tant, no amaga, sinó
que ensenya aquella part de l'ànima que els ha donat com
a fruit. I si l'ensenya, és possible que ens hi vegem en algun
moment (del pròleg de Joan Callau).