Aquest és el primer poemari de Salvador Renobell. Trenta poemes escrits al llarg de diversos anys i que narren la seva peripècia vital.

Com diu Enric Casasses al pròleg: «La retòrica despullada i la transparència d'aquesta poesia és una manera molt difícil d'escriure, o sigui, escriure senzill i que sigui veritat és una de les coses més difícils que hi ha, és el que tots els escriptors voldrien, passa que cap escriptor voldria un destí com el de Salvador Renobell Bosch. No cal aquí ara que jo narri el seu historial clínic, basti'm dir que tot el que diuen els seus poemes és veritat.»

«Salvador Renobell Bosch s'hi posa bé i escriu una cosa que no és comèdia ni autoajuda ni teràpia, és ART, és poesia, perquè va a la veritat, a allò que és com és perquè ha de ser així, i si ell pot semblar una joguina del destí o una persona amb una vida aparentment desolada, té el saber mirar que fa que escrigui uns poemes que són… no cal pas que jo ara els expliqui perquè s'expliqus-hi.