El 1967, la cultura catalana es troba en una conjuntura decisiva. És una cultura que s'està modernitzant, obrint a Europa, però que viu encara sota un règim de censura i persecució. Cinc notables intel·lectuals (J.M. Castellet, Josep Ferrater Mora, Joan Fuster, Joaquim Molas i Baltasar Porcel), veritables "maîtres à penser" del moment, es troben, l'estiu d'aquell any, a la casa que Porcel té a Vallvidrera, per fer un "Debat sobre [la] cultura catalana. El debat, que és transcrit llavors però que ha romàs inèdit fins ara, gira entorn de les qüestions següents: l'intel·lectual i la cultura, llengua i cultura, les realitats distintes del Principat, les Illes i el País Valencià, els problemes culturals dins l'Estat espanyol i la projecció de la cultura, tant dins del propi país com fora. La cultura catalana, com dirà poc després Joaquim Molas, que posseeix totes les necessitats, inquietuds i ambicions pròpies de qualsevol cultura occidental, és alhora una cultura minoritària, sense estat, però que es desenvolupa dins les tensions d'una societat industrial avançada, la qual cosa li atorga un caràcter ambigu i excepcional.