La Vida Nova (ca. 1292) és considerada, cronològicament, la primera obra de Dante Alighieri (i la segona per importància, després de la Divina Comèdia); el primer prosimetrum de la literatura italiana, amb un equilibri perfecte entre la narració i les composicions poètiques (i els seus comentaris); una extraordinària autobiografia, real i alhora simbolicoal·legòrica; l’exaltació de Beatriu com a personatge salvífic i, al mateix temps, el moment de separació ideològica entre Dante i el seu amic Guido Cavalcanti, l’altre poeta del grup que, més endavant, anomenaríem estilnovista. La transmissió del text no ha estat exempta de polèmiques, i els filòlegs encara no es posen d’acord ni tan sols en la transcripció del títol original: amb l’article la inicial o sense article? I l’adjectiu de vita és nuova, amb el diftong típic de la parla florentina o nova, amb monoftongació llatinitzada? I en quants capítols (més exactament, paràgrafs) es divideix l’obra, quaranta-dos o trenta-un? El que sí que sabem del cert és que, resseguint l’estela del prerafaelitisme anglès, el llibre entra en la gran tradició europea de fin de siècle i també arriba a terres catalanes. Manuel de Montoliu és el primer traductor, en tota la península Ibèrica, que en fa una versió completa, tot respectant la distinció entre poesia i prosa. I ho fa en català, l’any 1903. La segona edició surt l’any 1937, amb una versió esmenada segons les normes fabrianes. Aquí oferim el facsímil del text de 1903 amb la introducció i les notes que Montoliu (encara insegur en les seves decisions) escrivia mentre maldava per ocupar una posició personal dins del panorama dels estudis dantescos de l’època.