«Perdurar, vaig dir en veu baixa dins l'escandalera, el caos i la barbàrie d'aquesta època que sembla que no tengui necessitat de poetes. Com si fos un mosaic de roïssos d'un banquet de mots que canten no-resos: les energies vivificadores i magnètiques dels amors llargs memorables, les electricitats íntimes i decisives de resplendors invisibles de l'esperit, les mirades lluminoses i la qualitat de la veu silent damunt el cos de les coses del món, aqueixa música d'un espai sonor carnal teixit de records, desigs i pensaments, formes i perfums, ecos i ressons. Tot això que ens ajuda a viure. Com si fos la cacera d'un trencadís d'instants que no es podrà veure mai complet perquè persegueix, sempre seguit i sense aturador, l'impossible etern, l'irrepetible instant etern que la tecné poètica podria aconseguir salvar de la desaparició i convertir en una victòria sobre el temps. Com si fos un trast llaurat de solcs de silenci.»