Quan un llegeix que hi un “Pla 10 de l'espai exterior” el primer que pensa és que no hi hauria un 10 sense un “Pla 9 de l'espai exterior”, aquest però va ser ideat pel director de cinema Ed Wood (1959). A Pla 10, hi ha una recerca del límit des de la radicalitat de l'escriptura, el desballestament d'un llenguatge desgastat i caduc per la repetició de camins massa fressats. Més enllà de la rigidesa del gènere poètic en estrictes mirades estètiques, el llibre, planteja noves conjuncions entre el cinema, el teatre, l'assaig i la poesia per crear una nova matèria d'escriptura. En certa manera es tracta de trobar-se al davant de la immoralitat de les obres sense trama. Un anunci que terroritza Cesare Pavese i entusiasma Carles Hac Mor. I tot condicionat per un present absolut que és el de la lectura de proses poètiques subversives, de poemes blasfems, de relacions sorprenents amb la tradició. A "Pla 10 de l'espai exterior" la poesia és una ruleta russa, un film amb diverses possibilitats de resolució, cinc dits que discuteixen amb la seva mà, la lluita dels maquis durant el franquisme en una Fake News de ciclistes, Bertran de Born convertit un feixista de la mà d'Ezra Pound, Ibn Hazm pateix d'estrenyiment, Orfeu i Eurídice comparteixen un amor desgastat, Medea rep la pietat d'Atenes per gentilesa d'Eurípides, el Mar parteix del planeta Terra per crear el seu propi astre, a la invasió extraterrestre amb els heràclites ocults a la muntanya de Montjuïc, a la imitació de la natura dels comportaments humans, a la revolta dels mobles de la casa bastint el seu propi ordre, tot això en una sorprenent mirada que interpel·la la percepció de la realitat i convida a la llibertat de les possibilitats que ofereix "Pla 10 de l'espai exterior".