La lectura dels poemes que componen Aiguaneix, de Roser
Cabacés, es perllonga com l'aigua pura del rierol en el
temps interior, el temps de l'ànima que, per expressar-se,
viatja en metàfores i imatges simbòliques: «ben en silenci/
sento les veus de l'invisible». Així els poemes ressonen a
l'ànima com una simfonia composta en diferents moviments
i visions interiors, «finestres badades/ per albirar el misteri».
L'experiència mirífica de la primera lectura es perllonga en
les lectures segušents perquè els poemes d'Aiguaneix ho
donen tot, però en preserven el misteri perquè així obra
també la natura, «sempre sabent que el misteri s'amaga/
perquè el regal és saber-lo invisible. (De l'epíleg de Teresa
Costa-Gramunt).