Deu anys després de la publicació de Quan érem feliços, Rafel Nadal torna a posar la seva mirada literària sobre la memòria, el pas del temps i les noves generacions en aquest llibre íntim i delicat amb el qual tanca la saga familiar més venuda de la literatura catalana.
Quan s'esborren les paraules les coses perden el seu nom i deixen d'existir; aleshores a l'autor només li queda escriure aquestes pàgines sobre la baba Montserrat, amb l'esperança que cada cop que algú les llegeixi, posi en marxa les històries que s'hi expliquen i faci reviure un a un els seus protagonistes. Un relat que no amaga la nostàlgia per un temps que s'acaba, però que omple d'humor i de tendresa un temps que tot just comença.
Un llibre d'una gran intensitat emocional que romandrà indeleble en la memòria dels lectors.
 
«La mare mirava per la finestra, però no sabria dir què mirava. S'estava allà, com cada dia, al menjador de la casa familiar de la plaça de Santa Llúcia, asseguda en una butaca d'orelles, amb les mans agafades a la falda, el cap decantat cap a la dreta, els llavis closos i els ulls vidriosos que miraven cap a fora, vés a saber què, més enllà de la terrassa i del campanar de Sant Pere. No tenia grans complicacions de salut i semblava estar en bona forma; en la bona forma física que pot estar algú que ha fet noranta-vuit anys i es passa el dia assegut entre la butaca i la cadira de rodes. Tot podia semblar que fos com abans, com sempre, però res no era igual. Les paraules s'havien esborrat. Totes. El diccionari sencer».