Vaig trobar a Occitània un llibre de poemes que em va interessar força per un enfocament absolutament nou del fet poètic (Caisse claire, d'Antoine Emaz). Una poesia concisa, ajustada a la realitat més essencial on els adverbis prenen una importància cabdal: espai i temps. M'hi vaig llançar a fer la meva amb eixa actitud reduccionista front a l'estructura polièdrica de la personalitat (el jo, el tu i l'ell). La seva lectura genera per acumulació una atmosfera angoixant on restes atrapat.

D'un poema el primer que s'espera és que em colpege fortament els sentits, i després ja demanarà l'ajut de la intel·ligència per poder extraure-li més substància semàntica