Les identitats es construeixen amb models i rèpliques mentals, els poemes d?Alteritat creixen en la frontera entre el jo i el tu, en aparença potser perfectes desconeguts, a l?hora de la veritat imperfectes amics. I aquests poemes creixen en els mateixos marges de la realitat en què tots els textos ?poètics, de ficció, o dels altres, ?normals?? juguen, en el bon sentit de la paraula i amb molta estratègia, a crear significat entre el que es diu i el que no es diu, a comunicar sense dir explícitament. No són pas terrenys de ningú, sinó més aviat el terreny de dos, o de molts, o de tots, on sembla que a vegades l?entesa és ben possible i dona fruits. En molts aspectes hi ha fractalitat entre cada un dels poemes que es presenten, els set capítols en què s?agrupen i el poemari en conjunt. Com en un arbre, com en el relleu de la costa, com en un cristall de neu? De fet, i de debò, natura i cultura també poden donar-se la mà, caminar plegats. Segurament són un altre binomi indestriable, com el discurs i la vida. Alteritat proposa, a partir d?una sovint i inevitable desfeta del jo, d?una descomposició de caràcte