Potser ha estat la consciència d'haver retingut molt de temps i
molt endins tants de silencis, la raó del títol que Josep Vallverdú
ha escollit per a aquest darrer recull, Atresorat silenci. Aquesta és,
a part del títol, una imatge que reapareix en diferents moments al
llarg del llibre, a voltes literalment, com en el primer dels poemes,
dedicat a anunciar des del principi el catàleg de silencis que més
endavant es despleguen i troben el seu nom específic: silencis
expectants, plàcids, enamorats, apassionats, hermètics, ferits o
angoixats... que en conjunt constitueixen el bagatge que resumeix
el darrer vers: atresorat silenci del poeta.
La mateixa imatge del silenci evoca realitats diverses al llarg dels
poemes: en aquest cas, la doble dimensió entre la vida d'enfora,
que flueix i ens absorbeix els sentits com un concert, i l'exploració
plenament lliure de les percepcions més callades del món interior.
(del pròleg d'Isidor Marí).