Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) fou assagista, historiador, crític literari i poeta. Intel·lectual amb projecció històrica, es va comprometre amb el país i el seu temps. És considerat un dels assagistes en català més importants del segle XX, que va esdevenir un referent cívic i, en certa manera, polític de les generacions d'intel·lectuals posteriors a la Guerra Civil. De la seua immensa obra, destaca l'assaig Nosaltres, els valencians (1962), un revulsiu en la societat valenciana del moment. Va estudiar l'obra de Salvador Espriu, Josep Pla, Ausiàs March i Sant Vicent Ferrer, entre altres. La seua extensa producció es concreta en una seixantena de llibres, entorn de quatre mil articles, publicats en diversos periòdics i revistes, nombroses anotacions diàries, milers de fitxes de treball i milers de cartes amb altres escriptors i intel·lectuals. El 1984 fou investit doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona, per la de Barcelona i per la de València. Va ser distingit amb guardons com el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i amb la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya. A títol pòstum, el Consell de la Generalitat Valenciana li va concedir l'Alta Distinció al Mèrit Cultural. Va ser president d'Acció Cultural del País Valencià i de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.




Fuster fou un gran conversador: ràpid, precís, irònic, sovint demolidor. La seua tertúlia dels dilluns amb els amics o les que mantenia fins a la matinada amb la gent que anava a visitar-lo a Sueca són famoses. En Fuster, fins i tot en el més doctoral dels seus treballs històrics, hi ha sempre una rara simbiosi entre parla i prosa, com una naturalitat col·loquial de l'escriptura. La recíproca era igualment certa. Si la seua escriptura manté sempre alguna cosa de la proximitat dialogant, persuasiva, de la paraula pronunciada, el Fuster oral conservava també molta de la destresa i l'enginy incisiu de l'escriptor professional. Això, qui no ho va conèixer, ho va perdre. Com diu el vell adagi, verba volant, scripta manent; la paraula viva és intrínsecament evanescent. Només perdura fixada en text, i amb un text no es pot conversar. El Fuster oral, el gran esgrimista immediat del diví i de l'humà ha desaparegut, però en aquestes entrevistes perviu, d'alguna manera, un eco del que fou. Els qui no l'hagen conegut, se sorprendran de la precisió, la matisada exactitud —sovint amb citacions, exemples i dades— i la claredat de les respostes. Aquesta segona edició del llibre ens ofereix setze entrevistes més que la primera. Algunes són ocasionals; d'altres, en canvi, són extenses, valuoses i molt reveladores. Ara tenim un llibre més ric, més complex i complet encara que l'anterior. És un plaer llegir-lo.

Del pròleg
d'Enric Sòria