Aquest treball ofereix una interpretació renovada sobre el gran nombre d'obres hidràuliques que es van dur a terme en els rius valencians en els segles XVI i XVII. L'anàlisi comparada ha permés plantejar que la innovació que va suposar l'edificació de les monumentals «preses llevantines» del Renaixement no va ser un fet aïllat ni estigué limitada als més destacats enginyers de Felip II, sinó que hi va haver una tradició constructiva que anà sent perfeccionada progressivament per menestrals.
Un aspecte clau fou l'auge de les construccions gòtiques i la creació del gremi de mestres pedrapiquers de València en el segle XV. Aquest col·lectiu, juntament amb les colles de mestres itinerants ?especialment d'origen biscaí? començà a aplicar l'art de l'estereotomia en diversos rius, i més concretament en els assuts, que passaren de ser unes infraestructures efímeres elaborades amb materials dèbils a convertir-se en autèntics edificis de pedra picada i argamassa, fet que va permetre un augment de la resistència i una major fiabilitat en la captació de l'aigua.