El llibre contempla els esdeveniments que tingueren lloc entre l'acabament de la Primera Guerra Mundial i la primera recepció del concili Vaticà II; al mateix temps, vol posar de manifest la percepció que aquests fets produïren en la gent que els va viure i la influència que aquesta percepció tingué en l'estructuració d'una nova mentalitat, durant la primera meitat del segle XX. L'evolució del pensament cristià, la veurem a dos nivells. En primer lloc, a nivell de pensament teològic, en les versions ortodoxa i heterodoxa. En segon lloc, a nivell, diguem-ne, de pensament "profà", un pensament que, tanmateix, analitzarem més de prop en el volum següent i últim de la col·lecció. En el llibre s'exposa en forma detallada els camins que dugueren al Vaticà II, a partir dels pontificats de Pius XI i Pius XII. L'evocació del papa Joan XXIII ens permetrà de veure l'abast de la convocatòria conciliar. En tot cas, el llibre se centra en el pas del pensament modern al pensament postmodern, un pas que s'explica com el pas d'una percepció més o menys generalitzada de la "mort de Déu" a la percepció constatació de la discreta i elegant del Ressuscitat: el llibre vol explicar què vol dir això. En aquest sentit, el volum vol deixar constància de dues coses: en primer lloc, de la "mort" del règim cristià de cristiandat i, segon, d'uns darrers intents de "divinització" de Jesús de Natzaret a càrrec, aquesta vegada, d'una Església que, en els intents contraris d'una "humanització" del mateix Jesús, hi veu un perill molt seriós de perdre la legitimació del seu poder.