Santa Maria de Valldaura (1150-1169) és un record cabdal per al món del Císter català. El primer monestir cistercenc establert en terres catalanes va arribar a mitjans del segle XII al Vallès muntanyenc de la serra de Collserola, molt a prop de Barcelona, de la mà del senescal Guillem Ramon de Montcada, mercès a l'impuls expansiu de l'abat de la Gran Selva i amb el recolzament del bisbe de Barcelona. Ben aviat, el monestir va rebre donatius i ajuts que feren possible el seu desenvolupament. El patrimoni aconseguit en aquells anys va ser notable, primer al Vallès i el pla de Barcelona i més tard a Ancosa, Santes Creus i Tortosa. L'escriptori de Santes Creus compta amb alguns manuscrits fets a Valldaura. Quatre abats van dirigir Valldaura fins el seu trasllat definitiu a la riba del Gaià i la seva conversió en monestir de Santes Creus. Amb la desaparició de Valldaura com a monestir, el lloc va esdevenir casa reial dels comtes-reis catalans fins el segle XVI, en què va passar a mans privades. El lloc constitueix un dels signes d'identitat del municipi de Cerdanyola, al Vallès Occidental, i les quatre barres dels comtes de Barcelona, pel lloc reial de Valldaura, formen part del seu escut municipal.