¿Què és el que empeny a un poeta a escriure prosa? Dit d'una altra manera: ¿quin gest secret de la creativitat embruixa alguns poetes amb tanta força que no dubten a empantanegar-se en les frases llargues, a abandonar el món subtil dels silencis i els sobreentesos, de les paraules delicades i alhora carregades de sentit, de la cadència musical que mana sobre les síl·labes i l'espai en blanc? Se m'acuden tres respostes possibles, que d'alguna manera van lligades. La primera --segurament la més lògica-- són les ganes de jugar amb la llengua, aventurar-se per nous viaranys de la literatura i trobar lectors d'una altra estirp. Una altra possibilitat --per dir-ho amb paraules robades a Gabriel Ferrater-- és la temptació de l'inefable, i té a veure amb les inquietuds personals del poeta: hi ha coses que només es poden dir amb un poema, però també és cert que n'hi ha d'altres que per la seva naturalesa els escau més la prosa. La tercera resposta és la més críptica, i és la que trobareu més vegades en aquest recull, començant pel títol: és tot això que apunto... O no. Del pròleg de Jordi Puntí