Aquest llibre reuneix quatre estudis de recepció crítica a càrrec de Jordi Castellanos, Lluïsa Julià, Víctor Martínez-Gil i Carme Arnau per reflexionar sobre de quina manera Ruyra no tan sols va ser un escriptor del seu temps, representatiu d'una manera de veure el món i de concebre l'activitat literària, sinó que va deixar una petja inesborrable entre els principals narradors catalans del segle XX.

Joaquim Ruyra (Girona, 1858 - Barcelona, 1939) és el modernitzador de la narrativa catalana contemporània. Contista pur i dignificador del gènere, coetani de Robert L. Stevenson, de Joseph Conrad, de Giovanni Verga, d'Azorín, de Gabriel Miró o de Salvador Galmés, Ruyra és sobretot el creador d'un univers poètic extremament sensual basat en una percepció de les sensacions de la realitat que no exclou tocs de misteris ombrívols, d'excessos imaginatius i d'obscura fantasia. Acceptat per un reticent Eugeni d'Ors, elogiat fervorosament per Josep Carner i Carles Riba, llegit i imitat per Josep M. de Sagarra i Salvador Espriu, admirat cegament per Josep Pla i també, potser més sorprenentment, per Mercè Rodoreda i, encara més enllà, per Baltasar Porcel, Ruyra és una baula imprescindible per entendre la complexa evolució de la prosa catalana de la primera meitat del segle vint.