Poesia escènica XIV: Ballets i òperes recull una de les vessants més experimentals del teatre de Joan Brossa: la inversió de gèneres típicament burgesos en favor d?una teatralitat que «es governi per les seves pròpies lleis i que tiri cap a unes altres possibilitats», com el mateix poeta afirma a El ganxo (1957), una peça breu que il·lustra el mecanisme subversiu de què Brossa se serveix en els presents textos. Si a Normes de mascarada (1948/50-1954) i a Troupe (1964) trobem escenes de dansa en les quals el ball és un pretext per a l?expressió del cos dels intèrprets com a marionetes dels fils ideològics del poeta, a les òperes parlades Caça de raça (1945-1962) i Els quatre elements (1947-1964) Brossa se serveix de la grandiloqüència i l?exacerbació pròpies del gènere per reivindicar l?ideal d?un home nou que no caigui en l?engany d?un temps «tan poc carregat de perdó, que tothom necessita l?ajut d?algú altre». Un compendi de teatre post-dramàtic, doncs, que es regeix per les paraules de Juan Gris amb què Brossa encapçala les Normes: «Cap obra destinada a esdevenir clàssica no pot tenir un aspecte sem