Durant els darrers segles, la tradició cultural dels valencians ha anat creant una literatura oral, tan humil com interessant, bé que generalment no tan estimada com caldria, o poc apreciada per popular. Aquesta literatura familiar, de carrer, de tertúlia o de comboi, infantil i adulta, omplia la vida dels nostres pobles establint lligams, costums i fantasies comunes entre la gent. Els que tenim una certa edat sabem com aquesta tradició oral, feta de rondalles, de sussuits, de cançonetes d'escondir o de dites i versos espontanis, ha conformat el nostre imaginari de criatures de poble. I la importància que açò té en la nostra educació sentimental i en la nostra manera de vincular-nos a un món rural i mític alhora. De la mateixa manera que el poble que no canta és un poble malalt, el poble que no conta històries del passat no existeix, o millor, acaba diluint-se i desapareixent de la memòria dels humans.

JOSEP PIERA

L'imaginari popular de Xeraco s'arrela dins d'una tradició narrativa profunda i abundant en motius i protagonistes, enriquida amb les aportacions de cada generació. La forma oral era el mitjà de difusió d'històries en absència d'alternatives de diversió, de comunicació o de transmissió de coneixements. La realitat i la fantasia es fonien en relats que entretenien la llarga espera de la nit en el moment en què les primeres ombres guaitaven per la porta. És el registre narratiu del passat retingut a la memòria. Un garbuix de records i d'històries pretèrites barrejades amb la creativitat i la vivència personal on la transmissió oral pot haver mudat el relat però n'ha conservat el mite i l'argument central, adaptat a les necessitats de la societat que representa. Aquesta mostra ancestral de literatura lliga les paraules a gestos i objectes determinats unides a la dramatúrgia del relator.