[...] Per aquest conjunt de raons d'ordre jurídic exposades el 1985, un cop més, no deixava de ser premonitori l?anàlisi que Jordi Solé desenvolupava el 1987, amb motiu de la introducció a l'edició catalana del llibre. La seva conclusió era que els nacionalismes condueixen a un carreró sense sortida, perquè impliquen una sistemàtica i permanent posada en qu?estió del model polític de la Constitució, sense aportar cap alternativa millor i més constructiva. Per això ?proposava? que només les esquerres (en plural) podien desenvolupar aquell model de la forma més progressiva possible, és a dir, en la forma d'un Estat federal. Però la seva conclusió era, també, que ja llavors les esquerres estaven molt dividides, a la defensiva i massa condicionades per l'Estat heretat del franquisme per poder plantejar les coses amb la necessària claredat.

[...] Han transcorregut més de trenta anys des de la publicació de l'assaig del professor Solé Tura. L'evolució de l'Estat de les autonomies des de llavors i la interpretació de l'abast de l'autonomia política obliguen a una altra reflexió. Els avenços i retrocessos als quals els referia s'han produït. Una de les consequ?ències dels retrocessos ha estat el repte sobiranista iniciat a Catalunya des de 2012. La crisi política que ha provocat exigeix fer un balanç sobre l'aplicació del sistema de descentralització política dissenyat per la Constitució a Catalunya.

- MARC CARRILLO (Fragments del Prefaci d?aquest llibre)

JORDI SOLÉ TURA (Mollet del Vallès 1930 ?Barcelona 2009) estava orgullós de l'escola republicana on va aprendre les primeres lletres. Amb la victòria del franquisme molt aviat va deixar l'escola i va treballar al forn familiar. Va fer el batxillerat durant la mili; mentre treballava va estudiar Dret i més tard es va doctorar en dret a la Universitat de Barcelona. Posteriorment va ser catedràtic de Dret Constitucional en aquesta Universitat.

Lluitador antifranquista i militant del PSUC va estar exiliat i treballà en la clan destina "Radio Pirenaica". Va ser fundador del grup Bandera Roja. En les primeres eleccions democràtiques (1977) va ser elegit diputat pel PSUC i va ser un dels diputats dels set membres de la ponència que van redactar la Constitució de 1978, i també va ser ponent de l'Estatut de Catalunya i dels Estatuts d'Euskadi i de Galícia, entre d'altres. Posteriorment va ser diputat i senador pel Partit Socialista de Catalunya i membre del Consell d'Europa. Va ser ministre de Cultura del Govern d'Espanya (1991-1993).

Va exercir el seu magisteri a les aules universitàries i a través de les seves traduccions i dels seus llibres, entre d'altres, 'Catalanisme i revolució burges'a (1967) i 'Nacionalidades y nacionalismos en España' (1985). També va exercir el seu mestratge en conferències i cursos per tot el territori espanyol i com articulista en la premsa en castellà i català. Va rebre nombrosos reconeixements i ho menatges de tots els àmbits institucionals, polítics i socials, tant nacionals com internacionals. Els darrers anys va ser president de l'ACNUR, l'agència de les Nacions Unides pels refugiats, a Catalunya. Però per damunt de tot mai va perdre les seves arrels i quan tenia ocasió s'autodefinia com "un forner de Mollet". Al 1999 va escriure les seves memòries amb el títol 'Una història optimista'.