He escrit vàries obres però la intensa fruïció que he sentit al compondre aquesta novel·leta intitulada Albi no la podria pas explicar. Pocs anys abans de morir, Juli Vallmitjana (1873-1937) escriu Albi, que avui es publica per primera vegada. Molt diferent de la seva narrativa anterior (com La Xava, Sota Montjuïc, De la raça que es perd) i del seu teatre (més de vint obres), és una història plena de tendresa en un poblet de vora mar, de quan els pescadors encara anaven a la vela, amb pàgines inoblidables com la fulgurant visió de la pesca a l'encesa o una divertida escena de navegació amb mal temps. Un nen abandonat explica la seva vida en primera persona, amb senzillesa i seguretat, entre un grup de personatges esbossats amb precisió i que a mesura que la novel·la avança van agafant molt de relleu i escalf. Sembla una història de bons i dolents però no hi ha dolents, el mal és la pobresa, la mala sort, els malentesos. Datada el 1932 i dedicada a la seva esposa, és el testament espiritual de l'autor. El llenguatge d'en mar i la manera descarada i eficaç de Vallmitjana donen vida i caràcter a aquest cant a l'amor, al seny, a la bondat i a les dificultats del fer-se gran: "Vaig passar un hivern agradós, i això que sentia més el fred que en altres hiverns, i és que ja anava massa abrigat, havia anat perdent aquella natural resistència dels que no saben amb què ni on abrigar-se". L'autor compleix tot el que promet a la seva extraordinària explicació dedicatòria.