De bell nou, el tema retrobat en l?anacronisme implícit, latent, en la seva pròpia possibilitat. Però també l'oxímoron etimològic de l?anáthêmé: d?una banda, l?ofrena votiva d?allò que s?esdevé humilment ofrenable i, de l?altra, segons el posterior gir semàntic imposat pel codi eclesiàstic, maledicció i reprovació completa. Al cap i a la fi, poetitzar des de, per i contra la tradició, substrat magmàtic del present. El símbol com a forma de l?ésser pronunciable: individu, col·lectiu, història... I, tanmateix, la impossibilitat essencial de l?AMOR com a estratègia de redempció (Orfeu) per mor del no-res-més-enllà de la lúbrica carnalitat de l?ex-istència.