Isabel Núñez ens ofereix un itinerari capriciós per la ciutat amb una particular combinació de cerca de la bellesa, ironia, crítica vehemente de l'especulació i una nostàlgia que no és del passat sinó de la inocencia perduda. I al bell mig d'aquests recorreguts, somiats o vibrants, hi ha sempre la literatura, la seva i la dels altres, com el tapís infinit dels narradors d'històries. Les imatges no pretenen ser l'obra d'un fotògraf, sinó simplemente el revers de les postals que l'autora enviava i rebia quan encara l'era electrònica no havia començat i viatjar era sempre desconnexió i aventura. La mirada és sempre subjetiva i segueix una lògica atzarosa que només podrien justificar raons secretes i inconscients. El pròleg il·lustrat de Javier Mariscal hi afegeix una altra mirada de Barcelona, no menys emocionada però sí diferent, potser més decididament plàstica, i dibuixa el territori de confluència. Mariscal se'ns revela com un apassionat coneixedor de la història de les ciutats, encara que s'entesti a ocultar-ho amb el seu humor irònic i l'exuberància de les seves fantasies.