Josep Maria Salrach fa un magnífic retrat de la pràctica judicial a Catalunya en els segles IX i X, emmarcada en una cultura jurídica amb fonaments sòlids (el codi visigòtic del segle VII, el Liber iudiciorum), i sustentada en la confiança en la memòria i l´escrit.
L'autor ens acosta a la realitat dels catalans de fa mil anys que acudien als tribunals per resoldre tota mena de conflictes (sobre béns, drets, dominis, accés a la terra, llibertat, fiscalitat, preu just, homicidi, adulteri, moneda falsa?). I ens informa d'una justícia que, malgrat que estava en mans dels poderosos, era pública i no deixava els febles desemparats. Els tribunals eren presidits sovint pels comtes, que es consideraven garants del dret i la justícia, i que es declaraven compromesos amb la missió d´administrar justícia i fer-ho rectament. Els jutges n'eren els principals artífexs, però en les audiències estaven flanquejats d'homes bons, que en part havien de ser veïns prominents dels llocs on se celebraven els judicis. Aquests homes bons formaven una mena de jurats populars la missió dels quals era donar fe del bon procedir dels tribunals.
Aquest llibre és una història social, cultural i jurídica del poder, escrita pel millor coneixedor del període, que té la virtut d´oferir un relat amè i suggestiu.